Futbol i bars versus drets d’autor

Com és sabut, aquesta temporada futbolística ha començat amb alguns canvis importants en els operadors de televisió que ofereixen els partits. Pel que fa a partits en obert, res impedeix als propietaris de negocis d’hostaleria anar canviant de canal. D’altra banda, respecte als paquets que s’ofereixen des de plataformes de pagament, per disposar de Lliga BBVA, Champions League i Europa League, a la pràctica suposen un important encariment del cost per la simple recepció del futbol en els establiments ja que cap operador, sigui MOVISTAR, ORANGE, VODAFONE, etc. … ofereix en la seva integritat tot el futbol i per tant aquell establiment que desitgi donar totes les competicions es veurà obligat a contractar dues plataformes com a mínim, amb el consegüent sobre cost econòmic.

I ara ve el dubte: Les quantitats pagades com abonat a qualsevol canal de televisió o plataforma tenen relació amb SGAE i AGEDI/AIE?

Com a primera part de la resposta, hem de dir que la finalitat de pagar a qualsevol d’aquestes plataformes (MOVISTAR, ORANGE, VODAFONE, etc…) és simplement la satisfacció del servei prestat, és a dir, el futbol en aquest cas en concret.

L’esport del futbol a Espanya no està protegit per drets d’autor, productor fonogràfic, artista, intèrpret o executant, però si existeix una exclusiva per les imatges (drets de televisió) que s’emeten bé en obert (partits en obert) o bé a través de canals o plataformes privades previ pagament. En el primer cas els drets de televisió es financen majoritàriament de la publicitat i en el segon cas aquest finançament ve pel pagament que realitzen els usuaris que compren cada partit o aquests mateixos usuaris paguen una quantitat mensual/anual total a un determinat canal privat o plataforma, en el qual queda inclòs un canal que emet els partits de futbol.

En tots dos casos, aquests drets de televisió esmentats anteriorment, o millor dit, el dret a emetre els partits de futbol, s’ha comprat al titular d’aquests drets que en el cas dels Campionats de Lliga i Copa del Rei és la Lliga de Futbol Professional, i en el cas de la Champions League i l’Europa League és la UEFA; no sent la propietària cap entitat de gestió col·lectiva de drets de propietat intel•lectual.

Segons el parer de les Entitats de Gestió, quan aquests canals o plataformes web són comunicats en un establiment públic, generen drets anomenats de “Comunicació Pública”, l’administració de la qual correspon a les Entitats de Gestió de drets de propietat intellectual, no al canal de televisió, i l’obligació al pagament correspon a l’establiment hostaler. Ara bé, sorgeixen dubtes si per exemple solament s’encén el televisor per emetre un partit de futbol concret, quedant l’aparell apagat la resta del temps.

L’opinió de les Entitats de Gestió és taxativa, atès que existeix un aparell de televisió, aquestes presumeixen i entenen que hi ha un acte de comunicació pública i, per tant, han d’abonar-se els corresponents drets independentment de les hores que aquest aparell estigui encès o el contingut que s’emeti.

Però això té un matís, des del sector hostaler entenem que caldria definir amb una major precisió el concepte d’acte de comunicació pública ja que en un partit de futbol pròpiament dit no hi ha drets d’autor ni d’intèrprets i executants en joc, més enllà dels himnes dels dos equips, així com la sintonia o melodia de la cadena de televisió o plataforma que retransmet el partit, i el de la Federació futbolística el torneig de la qual es juga (UEFA Champions League, Lliga BBVA, etc….).

A través del digital signage, l’ús de continguts digitals emesos a través de pantalles com a monitors LCD, pantalles de plasma, etc… que tenen l’origen d’allò que emeten en una plataforma web no subjecta a drets d’autor que ha comprat aquests drets de televisió al seu legítim propietari, difícilment podrem estar parlant de drets d’autor quan s’emet en un bar un partit de futbol que ha estat comprat a una plataforma web estrangera i on no es porta a terme cap tipus de comunicació pública dels drets que diuen representar tant SGAE com AGEDI/AIE.

Per tant, si un partit de futbol dura uns 90 minuts i solament durant uns pocs minuts d’aquest esdeveniment, es poden estar realitzant actes de comunicació pública pròpiament dits (encara que més d’un Jutge i Tribunal han entès que això és així fins i tot quan el volum del televisor està apagat) estant la resta de la retransmissió lliure de drets d’autor, artistes, intèrprets i executants; és lògic i racional que l’empresari hostaler estigui obligat a abonar l’import íntegre de la tarifa per actes de comunicació pública tant de SGAE com AGEDI/AIE?

Creiem que no pels arguments exposat anteriorment i entendríem que hauria d’existir algun tipus de bonificació, descompte o tarifa especial que reconegui la singularitat especial d’aquells establiments hostalers que únicament encenen el televisor amb la intenció única i exclusiva de satisfer a la clientela que desitja veure el futbol.

Una altra cosa és que una vegada acabi el partit de futbol, aquest televisor es quedi encès i els clients de l’establiment continuïn veient la resta de la programació. En aquest últim cas, sí que es podria arribar a entendre el dret que té la SGAE i AGEDI/AIE a cobrar les seves tarifes