Els aprenents

Els oficis, ja en l’època medieval, es transmetien amb els aprenents. Aquests eren gent jove que començava a col·laborar amb els mestres artesans, en el mateix lloc de treball. A poc a poc anaven adquirint coneixements fins que es convertien en ajudants, després en operaris i després en mestres artesans. El procés d’aprenentatge podia durar de 4 a 8 anys. L’edat dels aprenents era dels 12 als 14 anys. Existia una sèrie de compromisos per ambdós parts. Aquest model de gremis es va donar fins aproximadament el segle XIX / XX.

Després de la industrialització, es va regular l’edat mínima, primer als catorze i després setze.

Després, ja als 60 es va regular laboralment l’aprenentatge a les empreses, a poc a poc es van anar implantant les escoles professionals, i es va desregular el contracte d’aprenentatge com a tal. Tot i que avui existeix pràcticament en tots els convenis laborals aquesta figura contractual, pràcticament no s’utilitza per a la seva poca utilitat real.

Aquesta setmana passada han estat notícia les condicions que tenen alguns restaurants reconeguts amb els estatgers. Aquests són els aprenents de prestigi d’avui. No és una novetat.

Aquesta situació no és exclusiva del nostre sector, hi ha tradició d’aquestes pràctiques, en la majoria de sectors: advocacia, comunicació, direcció empresarial, etc.. El que ha passat en aquest moment, és que la cuina està de moda i la cuina catalana és líder a escala mundial.

El que està clar és que existeix una gran distancia entre l’oferta de formació professional reglada i les necessitats laborals de la realitat empresarial actual, al menys al sector de l’hostaleria. Segurament hi hauria d’haver més col·laboració i vinculació entre escoles i empreses.

No podem generalitzar, però el que ens costa d’entendre és com, amb la diferència de costos que hi ha, es permet, amb total discrecionalitat, que uns pocs puguin avui disposar de mà d’obra sense donar d’alta a la Seguretat Social i la resta, encara que col·laborem amb escoles o ens preocupem de la formació dels nostres treballadors, hagin de complir la legalitat estricta.

Demanem una regulació d’aquesta figura, senzilla, efectiva i competitiva, amb benefici del sector i de la professionalitat. Mirem que fan en altres països que fa temps regulen aquestes figures. Estatger ve del francès. Busquem propostes per millorar el nostre futur i adaptem-les a la nostra realitat per fer més competitiu i més professional el nostre sector.

El que s’ha fet fins ara, i que tal com hem dit generalitzant, hagi pogut comportar experiències negatives amb alguns, s’ha de buscar el marc legal, que sense complicar-ho, pugui garantir l’objectiu de les dos parts, i alhora, una solidesa a un sector que avui és líder mundial, i amb una importància cabdal en l’economia del nostre país.